dissabte, 26 de gener del 2013

Escrit de la red

He trobat per Facebook aquest escrit, i em sembla molt bo. Tant que pensem en què hi haurà després d'aquesta vida i ja venim d'una altre on es podien fer les mateixes preguntes.
Serà un etern passar d'una vida a l'altre? 


Un escrito que hace reflexionar...:

En el vientre de una mujer embarazada se encontraban dos bebés. Uno pregunta al otro:
- ¿Tú crees en la vida después del parto?
- Claro que sí. Algo debe existir después del parto. Tal vez estemos aquí porque necesitamos prepararnos para lo que seremos más tarde.
- ¡Tonterías! No hay vida después del parto. ¿Cómo sería esa vida?
- No lo sé pero seguramente... habrá más luz que aquí. Tal vez caminemos con nuestros propios pies y nos alimentemos por la boca.
- ¡Eso es absurdo! Caminar es imposible. ¿Y comer por la boca? ¡Eso es ridículo! El cordón umbilical es por donde nos alimentamos. Yo te digo una cosa: la vida después del parto está excluida. El cordón umbilical es demasiado corto.
- Pues yo creo que debe haber algo. Y tal vez sea distinto a lo que estamos acostumbrados a tener aquí.
- Pero nadie ha vuelto nunca del más allá, después del parto. El parto es el final de la vida. Y a fin de cuentas, la vida no es más que una angustiosa existencia en la oscuridad que no lleva a nada.
- Bueno, yo no sé exactamente cómo será después del parto, pero seguro que veremos a mamá y ella nos cuidará.
- ¿Mamá? ¿Tú crees en mamá? ¿Y dónde crees tú que está ella ahora?
- ¿Dónde? ¡En todo nuestro alrededor! En ella y a través de ella es como vivimos. Sin ella todo este mundo no existiría.
- ¡Pues yo no me lo creo! Nunca he visto a mamá, por lo tanto, es lógico que no exista.
- Bueno, pero a veces, cuando estamos en silencio, tú puedes oírla cantando o sentir cómo acaricia nuestro mundo. ¿Sabes?... Yo pienso que hay una vida real que nos espera y que ahora solamente estamos preparándonos para ella...'
 




No sé qui ho ha escrit però m'agradaria saber-ho.

dimarts, 22 de gener del 2013

Lincoln


Ficha de Lincoln

Genero:
Duración:
150 minutos

Direcció: Steven Spielberg País: EUA Any: 2012 Gènere: Biopic, dramaIntèrprets: Daniel Day-Lewis (Abraham Lincoln), Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevens), Sally Field (Mary Todd Lincoln), Joseph Gordon-Levitt (Robert Lincoln), David Strathairn (William H. Seward), Tim Blake Nelson (Richard Schell), James Spader, Lee Pace, Jackie Earle Haley, David Oyelowo, Jared Harris (general Ulysses Grant) Guió: Tony Kushner, John Logan i Paul Webb; inspirat en el llibreTeam of rivals: The political genius of Abraham Lincoln, de Doris Kearns Goodwin Producció: Kathleen Kennedy i Steven Spielberg Música: John WilliamsFotografia: Janusz Kaminski Muntatge: Michael Kahn Disseny de producció:Rick Carter Vestuari: Joanna Johnston Distribuïdora: Hispano Foxfilm Estrena a Espanya: 18/1/2013 

SINOPSI

Lincoln es centra en els tumultuosos últims mesos en exercici del setzè president dels Estats Units. En una nació dividida per la guerra i en la qual bufen forts vents de canvi, Abraham Lincoln emprèn un conjunt d’accions amb l’objectiu de posar fi a la guerra, unir el país i abolir l’esclavitud. Amb la talla moral i la forta determinació per aconseguir tot això, les decisions adoptades per Lincoln en un moment tan crític canviaran el destí de les generacions futures.


------------------

La meva opinió:


He anat a veure la pel·lícula, no coneixia gaire la Biografia del President i he pogut saber com era i actuava aquest home i els que el voltaven.

La política d’aquell temps, no ha canviat gaire amb la actual, els polítics estan en un tira i arronsa de conviccions, actuacions i diàlegs que van canviant o més aviat es van adequant al que en cada moment els interessa.
En la pel·lícula hi ha molt diàleg “polític” que a vegades no saps del cert si volen dir que sí, o que no estan d’acord en votar afirmativament. També es veu com hi ha polítics que es deixen convèncer per sota mà alguns amb paraules, altres acceptant a canvi algunes prebendes i com uns viuen en contra de com actuen o voten.

Pel trama del film, hi ha moltes escenes rodades al interior, i com passa a moltes pel·lícules els interiors sempre fan enfosquir l’ imatge, pel meu gust podien fer més lluminoses les estàncies sense que això tragués intimitat ni perjudiques al contrari l’espectador és trobaria més còmode.

La majoria de plans són mig plans i primers plans, els actors treballen molt bé i les expressions són molt bones, però pel meu gust la moda de tallar els caps per la part superior no beneficia la pel·lícula. Jo em trobo millor en un primer pla que veus tota la imatge de la persona, sembla que verdaderament jo estigui dialogant amb ella, però quant aquest primer pla o pla mig fa que li quedi el cap tallat per dalt per una línea horitzontal, em fa fins i tot despistar-me del diàleg.  Fins i tot en un pla general durant les votacions al parlament, quant s’aixequen a emetre el vot els hi queda el cap tallat en alguna ocasió.

                                        Imma

dimecres, 16 de gener del 2013

Marques espanyoles que són xineses


Empresa Riojana (Calahorra)

Vaig comprar un producte d’aquesta empresa, concretament marca: Coronas de Navarra pensant que era un producte espanyol, quina va ser la meva sorpresa quant vaig llegir la lletra petita de l’etiqueta i deia: PRODUCTO DE CHINA

Mirant a internet he trobat que la marca pertany a la marca Celorrio i copio:

http://www.celorrio.com/
Productes: Celorrio, El Pilar, el Enciero, Coronas de Navarra, Verdegal,Mimo, Factoria China “Lider”

Transcric la presentación del president de l’emprresa:

En nuestros comienzos sólo nos ajustábamos al proceso de comercialización, pero con el paso del tiempo nos dimos cuenta de que era necesario ir realizando un proceso de integración vertical, pasando de comprar mercancía y reetiquetar a fabricar nuestros propios productos. Actualmente contamos con 7 fábricas propias, que producen el 80% de nuestra cartera de productos. Hace 8 años comenzamos un nuevo proyecto dirigido a completar esta integración vertical al 100%, es decir no sólo fabricar nuestros productos sino además tener el control de nuestros propios campos para conseguir un control total de la trazabilidad, “lo mejor del campo hasta su mesa”.

Otro punto clave en nuestro crecimiento se ha centrado en la globalización de la empresa, realizando una fuerte apuesta por la inversión en China, para el desarrollo de nuevos productos así como para poder ser competitivos en precios, garantizando la máxima calidad. Quizás hubiera sido más sencillo buscar una Joint Venture con una empresa China, o sencillamente comprar a otros proveedores, pero las altas exigencias de nuestros clientes y nuestro compromiso de calidad y trazabilidad de productos nos hizo descartar de inmediato cualquier otra opción que no fuera el desarrollo y control propio de nuestras plantas (3 en la actualidad, una de ellas la más grande de China). Ahora podemos afirmar satisfechos que no nos equivocamos, ya que pudimos aumentar nuestra cartera de clientes a la vez que ofrecer productos con la calidad acostumbrada y desarrollar nuevos productos y mercados. A largo plazo esperamos poder seguir contando con el apoyo de nuestros actuales y futuros clientes, para lo cual seguiremos intentando mejorar e implementar nuestras estrategias enfocadas al único objetivo de satisfacer al cliente.

Desde Celorrio les agradecemos la confianza que depositan en nosotros cada día, esperando que siga siendo así en el futuro, por nuestra parte hacemos todo lo posible para que no se sientan defraudados.

Fdo. Presidente
D. Félix Celorrio

diumenge, 13 de gener del 2013

Paissatges

Sóc a dins? Sóc a sota? Sobre mi la nuvolada, però el camì segueix recte i clar devant meu. El segueixo.

Foto: Sóc a dins? Sóc a sota? Sobre mi la nuvolada, però el camì segueix recte i clar devant meu. El segueixo.
Imma C.

Núvol que pentines la muntanya; envoltant-la, cobrint-la, acaronat-la.
Deixa que el sol penetri, escalfi i il-lumini aquesta terra plena d'esperança.
Dins la boira estem perduts, cegats... i volem viure i veure l'horitzó clar.

Foto: Núvol que pentines la muntanya; envoltant-la, cobrint-la, acaronat-la.
Deixa que el sol penetri, escalfi i il-lumini aquesta terra plena d'esperança.
Dins la boira estem perduts, cegats... i volem viure i veure l'horitzó clar.
Imma C.

divendres, 21 de desembre del 2012

EL 21 DE DICIEMBRE EN REALIDAD ES LA LLEGADA DEL SIGLO O BAKTÚN XIII MAYA


El calendario maya de la cuenta larga es el que dio origen a la idea del Fin del Mundo

  • Los mayas tenían tres calendarios: el sagrado, el solar-civil y la llamada 'cuenta larga', la que ha dado lugar precisamente a la teoría del Fin del Mundo.
  • El 21 de diciembre es el primer día del baktún o siglo XIII según esta cuenta larga de los mayas; es como pasar del s. XX al s. XXI en nuestro calendario.
  • Aunque es una fecha importante, no hay referencias escritas de que este día fuera a ocurrir nada particular.
  • la escritura maya era un símbolo de poder de la casta sacerdotal sobre el resto del pueblo maya.

Este 21 de diciembre comienza un nuevo ‘siglo’ según uno de los tres calendarios del antiguo mundo maya. Pero solo eso. Lejos del apocalipsis y las catástrofes, la ocasión invita a conocer mejor cómo el arte, la magia, la astronomía y las matemáticas se fundían en la vida de aquel pueblo ancestral.

Como sucedió en el año 2000, y también en el año 1000, un cambio de ciclo similar acontecerá este viernes, al menos en lo que al calendario maya se refiere. Se trata del conocido Fin del Mundo maya, que ha hecho correr ríos de tinta digital y despertado el temor en una minoría, pero no es más que un cambio en los periodos del denominado ciclo largo utilizado por esta civilización para medir el tiempo.

Tres formas de medir el tiempo

Los mayas tenían tres formas de medir el tiempo. Por un lado, contaban con un calendario sagrado, de 260 días, que utilizaban para sus ceremonias religiosas en templos como Chichén Itzá, Palenque o Tikal. Por otro, uno solar, de 365 días, dividido en dieciocho meses de veinte días y que se empleaba en la vida civil.

El tercer calendario, de actualidad ahora, es la cuenta larga, que está a punto de dar lugar a un cambio ciclo. Se describe en algunos códices y monumentos y su duración aproximada es de unos 5.100 años.

Esta cuenta larga era de base veinte, como toda la numeración maya. Se dividía en ciclos de veinte días, años de 360 días, y ciclos de veinte y doscientos años. Cada ciclo de veinte años se denominaba katún(similar a nuestros decenios). Tras veinte katunes se conformaba elbaktún (equivalente a nuestros siglos, pero con una duración de 400 años).

Todos estos detalles los ha explicado esta semana Antonio José Durán, catedrático de Análisis Matemático de la Universidad de Sevilla en la Residencia de Estudiantes de Madrid, dentro de unas jornadas organizadas por este centro, el Área de Cultura Científica del CSIC y el Instituto de Ciencias Matemáticas (ICMAT).

El 21 de diciembre es el primer día del baktún o 'siglo' XIII maya 

“El día 20 de diciembre es el último día del baktún número doce, y el 21 de diciembre el primero del baktún número trece – explica Durán–. Es como pasar del siglo XX al XXI y en el mundo maya, como en el nuestro,estos cambios a veces se asocian con cataclismos o desgracias, simplemente por superstición”.

Si bien para los mayas el cambio del duodécimo al decimotercer baktún era una fecha importante, no existen referencias escritas que afirmen que entre el 20 y el 21 de diciembre fuera a suceder nada en particular.

“Sí es cierto –afirma Durán- que si la antigua cultura maya existiera hoy, muy probablemente hubieran hecho sus augurios y lo hubieran relacionado con mala o buena suerte, pero no hay ningún criterio científico detrás”.

Sin embargo, el anuncio inspirado en la cultura maya de un nuevo fin del mundo es una buena ocasión para recordar que los mayas desarrollaron un sistema numérico que, en lo esencial, es igual al nuestro.

Números con el 'principio posicional'

“Tenían el número cero, y contaban con lo que se llama el ‘principio posicional’, es decir, el valor del número varía en función del lugar que ocupe”, dice Durán. Por ejemplo, en el caso del 111, cada uno de los unos tiene un valor distinto (unidades, decenas y centenas) según su posición.

Los mayas representaban el número uno con un punto, dos puntos representaban el dos, y así para el tres y para el cuatro. El cinco sería una raya, el seis, un punto y una raya y así, con combinaciones de este tipo, se llegaría al número diecinueve. A partir del veinte funcionaría el principio posicional, es decir, el número veinte, por ejemplo, sería un punto y un cero.

Para la medida del tiempo en su cuenta larga, la base utilizada era veinte, salvo para la cifra correspondiente al segundo nivel (el equivalente a nuestras centenas) donde la base era dieciocho.

Esto era así por influencia de la astronomía: según la base veinte ese nivel debería ser de 20x20=400, pero los mayas eligieron 18x20=360, una cantidad más cercana al número de días (365) que tiene un año. Junto con la babilonia y la india, la maya ha sido una de las tres culturas que han desarrollado un sistema posicional con cero.

divendres, 14 de desembre del 2012

Itineràncies poètiques


Poesies posades el mes de febrer. seguit altres de companys, aquestes són meves.



1 febrer 2012

Espero i enyoro
les grans abraçades
aquelles que em daves.
La brisa, ja em calma,
sento el teu aroma
que renaixent torna.
Obro la finestra,
la teva figura
dibuixa la lluna.
......................................

……
1-febrer 2012

La flor destaca
si la natura envegen
sobresortiran.



......

3-febrer -2012

El fred, la mort
la gelor i el desconsol
la solitud del desamor.
Torna a florir
s’omplen els ulls de colors,
tu segueixes en mi.
Torna la vida
s’il·lumina  tot de nou
avui, surt el sol.


......




Febrer 2012



Les barques estan soles
buides, abandonades
recordant altres temps,
y cercant altres aigües.
On són els pescadors
que altre temps us manaven,
amb amor us cuidaven
i vosaltres gronxàveu.
Han marxat peixos i homes
tot ara és soledat
malenconia sorda
adormida en el mar.
…….



13-febrer-2011




Com ones que mai fineixen
que sempre venen i van,
m’acaricien amb tendresa
van sempre xiuxiuejant
els teus versos amorosos,
aquests que jo espero tant,
els que sens dubte em dediques
i a mi tant feliç em fan.
Els teus braços em rodegen
i m’aixequen com volant...
ja deixem que ens regui l’ona
que la mar vagi cantant
que de jaç faci la sorra
i tu i jo seguim flotant.

.......

19-febrer 2012



No et conformis amb l'espera
avança i ves a l'encontre
no deixis l'amor dormir.
Quan vingui la primavera
la terra estarà abonada,
l'ha de trobar preparada
per la flor poder obrir.
Ja no quedarà fred ni neu
i es prepararà per l'estiu.

.....
20 febrer 2011


Ona tossuda
que mai no es cansa
va i ve vora teu
de nit i albada.





.....

 24 febrer 2012



Jo camino per la sorra
i la meva ombra m’avança
per davant meu corre sempre
ella m’obra l’esperança.

Posant un peu rere l’altre
en aquest mar d’enyorança
vaig avançant per la vida
cercant sempre la temprança.

......

29-2-2012

Tot un mes d’escriptures
anant abordant temes
parlant de mar, de cel,
deserts i solituds;
diferents enyorances
vivències i sentiments,
totes ben expressades
fent cadena de versos,
en febrer de traspàs
que ara tot just acaba,
aquest any dos mil dotze
de crisis i sequera
vivències de poetes
han sorgit de la cendra.
.....


dimarts, 4 de desembre del 2012

Setas - Cándidas

Per complaure al bolataire de Girona Ferran Arizcun  i que em pugui dir el nom que rep aquí aquest bolet:

Aquests són els bolets que en la serra d'Albarracín, simplement les conèixen per "setas". Es troben en grups, poden ser molt grans, jo n'he agafat de la mida d'una boina. Tenen una olor i un gust molt aromàtic i bó. Segons un coneixador de la zona va dir-me el seu nom científic, però sols recordo la segona part que era cándida (potser és clitocybe candida).

Segons m'ha informat en Feran Arizcun són: "leucopaxillus lepistoides" que en català es coneix per "moixernó de tardor"

Aquí una fotografia que es veu el lloc on es troben. Fa molta il·lusió arribar a la "setera" i trobar que encara no hi ha anat ningú, llavors pots omplir el cistell fins dalt. Al ser grans i blanques es troben en seguida. (saben el lloc exacte on es crien, es clar, si no pots voltar tot el bosc i no veure-les.)


Es pot veure una altre foto al final de la l'entrada  d'aquest blog en data: 

DIUMENGE 26 D’OCTUBRE DE 2008 

També tinc una entrada al altre blog "El meu hort" http://imma-cauhe.blogspot.com.es/2009/10/setas.html
alli vaig creure que es tractava d'un altre clase, no sóc gaire bona buscant en llibres.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Ceps ben capritxosos


 Un dels primers ceps trobats a la temporada tenien una forma ben capritxosa, estaven units, però això no és tot, si els miraves per un cantó tenien dos peus i si els miraves per l'altre en tenia tres. 

Aquests ceps siamesos junt a alguns més trobats després, ara estas laminats i assecats per anar menjant-los fins que durin.


Va ser un goig trobar un niu de ceps, a la foto se'n poden veure 4 de fila, però a prop varem arribar a trobar-ne  fins 9 o 10.

Assecant-se al assecador rudimentari de casa. (a la foto hi ha ceps a la dreta i càndides a  l'esquerra)


dimarts, 27 de novembre del 2012

Records del meu pare.(1989-1975) 2ª part.







Fa 37 anys de la mort del meu pare, Antonio Cauhé Huguet, i vull fer-li un recordatori, ja
al febrer del 2010 vaig fer una pinzellada d'ell:

Sempre que penso en el meu pare el recordo assegut a la butaca llegint el diari, lloc on els últims anys passava moltes estones. Força temps després de la seva mort cada cop que entrava al menjador, els ulls anaven fins aquell racó on ell estava, i semblava que encara hagués de veure’l.
Era un home tranquil, mai es posava en rés, si bé quant havia de resoldre algun problema s’ho agafada seriosament i prenia les mesures oportunes.
No li agradava que li fessin fotografies, és per això que en guardem ben poques. No li agradava aparentar ni anar a actes socials.
Com era el metge titular, cap de sanitat i forense del poble, li corresponia  atendre als accidents, als suïcidis, a la tallada dels quintos.... tenia també d’assistir a les processons, inauguracions, etc. convocades per l’Ajuntament ja que era costum que a la presidència estes formada per l’Alcalde junt els regidors, el rector, el metge, el jutge i alguna que altre autoritat.
El meu pare sempre hi assistia com obligació que hi tenia, sempre renegant es preparava per assistir a l’acte imposat, i sempre s’escapolia tant aviat com podia, per això a l’hora de fer la fotografia, entre que no li agradaven els retrats ni intervindre en els actes, quasi mai ell hi era.
Ell sempre feia les seves obligacions, però mai s’excedia amb compliments. Recordo que a les processons, com normalment sortien de l’Ajuntament o de l’església (ara catedral)  i anaven pels carrers del voltant, tot just passaven per davant de la porta de casa dissimuladament sortia d'ella i entrava  casa, aquí s’acabava la seva processó.
A ell no li importava rés caure bé o malament a les persones que estaven al seu voltant, feia el que volia i quan volia, era amic dels més pobres i desarrelats, i en canvi li venia gran vestir-se de gala i anar amb les autoritats als diferents actes que pel seu càrrec havia d'estar present.

Mai va voler ser centre de mira, sempre intentava passar desapercebut, tothom el coneixia degut a la seva professió, però parlava amb la gent com si fos la persona més senzilla del món, no li importava que d’interlocutor fos el més ric o el més pobre, o el més famós o el més desgraciat, en tothom confraternitzava.
El meu pare era molt bromista, li agradava fer bromes a tothom i a vegades en les ocasions menys oportunes. A vegades comprava articles de broma com sucres amb mosca, bombes fètides, aranyes o escarabats de plàstics i coses semblants. En una situació seriosa normal, com pot ser un dinar, col·locava un d’aquests articles de broma, sense importar-li si la persona a que anava dirigit podria pendre-ho malament.
Era així de senzill i sense cap mala fe.