He llegit “El carreró dels miracles”, una obra de
Naguib Mahfur.
No havia llegit
res d’ell, en principi he trobat interessant el fet de donar-nos a conèixer els
veïns del carreró. Ens fa una descripció dels individus que viuen en aquest
lloc, persones sense cap interès aparent, persones humils, podem dir uns
qualsevol.
Ell treu suc
d’aquestes persones, els oficis, els sentiments, les bones i males passions, i
ens dona a conèixer una vida quotidiana en un temps determinat, que segur
podríem trobar en molts carrerons de diferents ciutats, descrivint els costums,
creences i cultura de la regió on passen els fets.
L’he trobat un
llibre interessant sobretot per aquest fet, per relatar coses molt quotidianes
sense interès aparent, al anar llegint-lo et fa pensar en les vides dels veïns
que tens al teu carrer i adonar-te de que la vida més senzilla té les seves
complicacions, problemes i maldecaps.
El llibre ha
estat traduït per dos traductors, pel llenguatge valencians, Isaïes Minetto i
Josep Franco.
He trobat que
utilitzen paraules com “abellia” “muscle” i “amollar” que encara que si esta en
el diccionari Valencià són paraules que no s’utilitzen actualment. Sobretot la
paraula “muscle” que surt força cops, podrien haver-la intercalat amb “braç”
“espatlla” “esquena”, ja que muscle pot ser entès com tots els muscles del cos.
M’han agradat les
frases:
“fins quan la
llum del dia els permetera distingir clarament entre el fil blanc i el fil
negre” (pàg. 17)
“els seus peus el
portares a qualsevol lloc, perquè no tenia ni casa ni destí, i es va perdre
caminant en la fosca.” (pàg. 17)
“mirava per un
badall de la porta” (pàg. 63)
“la fornera
buscava la volta a l’animal del marit li parlava amb més dolçor i li feia
l’aleta” (pàg.63)
M’ha cridat
l’atenció, la manera de demostrar la ràbia i impotència, vàries vegades els
personatges diuen: “l’escanyaria..., el mossegaria... ...fins a fer-se sang”
En resum, el
llibre m’ha anat interessant a mida que anava llegint-lo, i no esperava el
final dels protagonistes. Acaba l’historia com a començat, el carrer segueix
amb els seus veïns, alguns nous, alguns els de sempre, les històries passen,
però tot segueix igual. Així és la vida, mentre estem, donem importància a
petites i grans coses, però la vida continua amb nosaltres i sense nosaltres,
el carreró segueix amb nous veïns.