Tot el que comença acaba,
el que neix ha de morir.
La poncella dolça i feble
morirà pètals oberts.
La nena innocent i tendre
serà gran, amant i esposa.
Eixerit el nen petit
serà un avi bondadós.
El dia, que obre l’albada,
amb l’ocàs acabarà.
Però aquest amor que et processo
de segur no morirà.
--------------------------------
Seguirem...
Si rodes i rodes
tornes al lloc,
les mans agafades,
ferms els cors.
Caminem somniant
cerquem l’esperança
que serà millor.
Tu i jo i vosaltres
hem de fer-ho junts
recollir-ne les brases
i obrir-nos els ulls.
Separar els núvols
que ens mostrin el cel,
cuidar de la terra
que tant estimem.
Oblidar rancúnies
que no fan cap bé
avançar cada dia
és el que podem fer.
-------------------------------
El teu amor ja descansa
els teus dits ja no toquen la melodia,
so i cant units a la distància.
Com quan érem joves,
com quan ens estimàvem.
Ara resta mut el violí
les flors s’han assecat,
el goig i l’alegria
d’una, s’han apagat.
La música que tu posaves
a les belles paraules d’amor
resta oblidada.
Han passat els dies,
els mesos i els anys…
ni tu ets el que eres
ni jo la d’abans.
En el racó de l’armari
queda el violí vell
sol i abandonat,
provant la certesa
de la nostra realitat.
--------------------------------
Els nuvols
Fosos en un bes
sense rés percebe,
no hi ha passat ni futur,
el món comença,
el món acaba, en ells dos.
sentiment profund
que tot fa desaparèixer.
Ell i ella que fan un.
ni platja, ni mar,
ni muntanya, ni plana.
Sol existeix aquell núvol suau
que envolta els seus cossos
i els fa volar en ales d’amor.
1 comentari:
Els tinc ben presents i així tots junts fan molta patxoca...
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada