Conte 1ª part "Presó daurada"

 

Presó daurada

No sé qui sóc i com he arribat aquí, dia rere l’altre he trobat uns éssers que m’alimentaven, jo no sé ben bé perquè. No són com jo, no s’assemblen en res a mi. Em cuiden, em mimen, també alguna que altra vegada em renyen. Però sempre procuren que el menjar, el beure, el llit i totes les meves necessitats estiguin ateses.

Cada dia a la mateixa hora sento un soroll que sense més ni més trencava el silenci i la quietud, començava un gran enrenou, les veus , el anar i venir, el sortir i entrar de les diferents estances de la vivenda. D’una habitació a la cuina, de la cuina al lavabo, del lavabo a l’habitació... ara el soroll de la dutxa, ara unes paraules d’un ara de l’altre, ara seien a taula, ara corrien a munt i avall... de mi no s’adonaven.

Després, de sobte, a la mateixa hora minut a munt, minut avall, tothom desapareixia i em quedava llargues hores sol. No tenia cap feina a fer, tenia tot el que necessitava, no s’havien  descuidat de mi, tenia el plat ple de menjar i també suficient aigua.

Jo era llavors el rei de la casa, tota la casa estava a la meva disposició. Em dedicava a provar ara una butaca, ara un altra, a passejar i comprovar que tot estava al seu lloc, i on més hores passava, era mirant per la finestra. Allà fora havia coses que jo no podia controlar. Veia un jardí amb alguns arbres on alguns ocells nidaven.

Hi havia unes temporades que estaven més actius que unes altres, em distreia més la temporada que el jardí semblava renéixer, les plantes florien, s’omplia de color, i els ocells anaven i venien, també venien altres animalons: papallones, sargantanes, dragons, mosquits, mosques...

Com m’agradava poder jugar amb alguns d’aquests animals! però ells no sempre volien jugar amb mi, i no sempre jo podia jugar amb ells ja que el vidre de la finestra m’ho impedia.

Jo vivia en un palau, amb servents que em proporcionaven tot el que necessitava, però tenia les meves limitacions. Normalment quant feia bon temps podia sortir a la galeria i era llavors que podia tenir un breu contacte amb aquests altres éssers que m’envoltaven i m’omplien de curiositat.

Quant la porta de la galeria estava oberta, a mi també se’m obria un gran camp de possibilitats.

Algunes vegades, podia estar hores i hores jugant amb una petita sargantana o dragó. Si aconseguia posar-li l’urpa sobre alguna presa, la portava dins la casa, dins el meu territori podria controlar-la millor. Li donava un copet perquè reaccionés, la feia córrer, m’amagava, la tornava a empènyer, i així jugàvem a cuit i amagar fins que no sé perquè ella deixava de moure’s i llavors jo ja perdia tot l’interès per ella.

Altres vegades, observava el vol de les papallones o mosques, jo intentava agafar-les per jugar amb elles però rarament ho aconseguia ja que volaven massa alt.

Si la porta de la galeria estava tancada, la meva distracció no era tant emocionant, alguna vegada jugava amb la pilota que tenia sempre al meu abast, la amagava, la tirava, o la mirava de trobar si es que l’avia amagat i no recordava on.

Així passava el temps, els llargs matins de solitud, al arribar el migdia, ja sabia quant arribaven a casa i estava atent, i  quant sentia el soroll a l’escala, sabia que venien, i com un bon amfitrió, anava a la porta d’entrada a rebre’ls. Em saludaven, i jo els acompanyava a la cuina i al menjador, també jo menjava una mica del meu plat, sempre m’agrada’t acompanyar-los quant menjaven.