Records del meu pare.(1989-1975)
El meu pare va ser metge i ara vull anar anotant alguns records que tinc d’ell, després de 35 anys de la seva mort.
Visites domiciliaries.
A les visites als malalts, aconseguia treure importància a la malaltia que patien, ho feia donant importància a les coses de cada dia que més properament rodejaven al malalt, i per fi es concentrava amb la enfermetat i donava les indicacions i medicaments necessaris per alleugerir la malaltia que tingues el pacient.
El que és cert és que el meu pare tenia molt bon ull clínic, i sabia trobar el mal o trastorn que tenia el malalt, i per tant encertava i sabia sobre la seva manera de tractar-lo o curar-lo.
Els seus pacients, estaven molt contets amb ell, tot i que en un principi quant no el coneixien se'ls feia estrany el tracte envers ells i els semblava que no feia cas al malalt.
El meu pare comentava que els malalts estaven massa preocupats per els seus dolors o mals, i que se'ls havia de treure importància, per això quan anava a fer les visites domiciliàries, mai anava directament al malalt per parlar-li de la malaltia, començava parlant de coses com, d'aquell quadre de la paret, de la fotografia que havia en aquell marc o de la flaire que sortia de la cuina, de quin dinar més bo que estaven preparant, i quina bona cuinera, de les plantes que tinguessin a la casa, de les últimes notícies o novetats del poble, preguntava per la feina o estudis dels fills... en fi, sempre trobava un tema fora la malaltia per poder tranquil•litzar al malalt, així quant per fi li preguntava com es trobava i que li passava, el malalt estava més relaxat i tranquil i semblava que ja no fos tant greu la malaltia que patia.
Era llavors, quant atenia al malalt i li receptava el que fos necessari.
3 comentaris:
Ai, Imma, no sé què se n'ha fet d'aquells metges vocacionals que, consideravem com de la família, que igual et curaven unes angines, que un mal de panxa i si calía també feien de psicòlegs i els podies explicar els problemes que tinguessis, perquè es preocupaven de la persona d'una manera integral, i de vegades el fet que t'escoltessin, t'estalviava més d'una "potinga"...A casa sovint comentem que se'ls troba a faltar.
Una abraçada,
M. Roser
Interesante página. El Dr. Cauhé fué un referente en la Edad de Oro de aquel Sant Feliu,agrícola, industrial y centro administrativo del Baix Llobregat. Persona entrañable y muy querida "arrelada" a la tierra y gran aficionado a la mecánica.En este sentido polifacético.
En otro orden de cosas me gustaria saber el influjo que tuvo en la obra de, su esposa, Joana Raspall.
Roser, tens raó, a vegades es troba a faltar aquests metges que sabien de tota la família, i et portaven un control de generacions a la vegada que eren uns amics.
Anònim. No sé quien eres pero por lo visto conoces bien a mi familia. Ya haré otra entrada hablando de mi padre como “mecánico”.
Referente a mi madre, ella misma comenta que mi padre siempre le dejó libertad para ser ella misma, creo que es lo mejor que pudo hacer para que ella pudiera dedicarse a lo que más le gustaba que era escribir.
Publica un comentari a l'entrada