Un gran dia per aquests nois que han posat tots els seus esforços i il·lusió en aquest negoci.
Productes de qualitat, i cuinats amb destresa i amor.
Endavant!
diumenge, 4 de maig del 2014
dimecres, 9 d’abril del 2014
diumenge, 6 d’abril del 2014
divendres, 4 d’abril del 2014
Poema escrit a Itineràncies poétiques
Feina de nen
Obro els ulls i veig la mare,
avui hi ha escola,
els deures a mig fer,
el bocata a la cartera.
Quan seré gran!
Estic al pati, ningú juga amb mi,
no sóc hàbil pel futbol,
no tinc amics,
sóc un quatre ulls.
Quan seré gran!
Nen, calla! nen no toquis res!
Quan jo sigui pare…
Quan ningú es posi contra mi…
Quan tingui la meva casa…
Quan deixi de ser nen.
Imma Cauhé
Fent l'ullet a Joan Vinyoli emulant el poema:
dimecres, 5 de març del 2014
CASA BONAVENTURA RASPALL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT
He trobat en un blog de relats en català, la descripció de la meva casa, la copio tal i com està:
Bonaventura Raspall – en sabeu el cognom matern ?, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’emai coneixercatalunya@gmail.com - , era un dels principals importadors i exportadors de fruites de Sant Feliu, especialitzat en bananes. L’empresa ja des de 1886 es dedicava a l’exportació, fet que li va permetre participar i obtenir una reconeixença en certàmens, tant de Barcelona com internacionals. Quan l’any 1915 encarregà la construcció de la seva casa a Gabriel Borrell Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944), ‘ el sabadellenc treballador ‘ , aquest tan sols dibuixà la volumetria de la casa, composta de planta baixa, planta pis i terrat a la catalana, amb les respectives obertures en les que hi domina la verticalitat.
La descripció tècnica ens dius : Casa cantonera de tres façanes, de grans dimensions, volumetria cúbica i amb terrat a la catalana. S'estructura en alçada en planta baixa i pis. La planta baixa presenta portes i finestres rectangulars coronades per rajoles de ceràmica vidriada de tonalitats blaves i ocres i motius geomètrics, a to amb la sanefa del mateix material i motius que horitzontalment recorre aquest cos de l'edifici a mitja alçada i que només es veu interrompuda al seu pas per portes i finestres. Aquests elements, que doten de color l'edifici des d'una estètica clarament modernista, van ser produïts a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat i dissenyats per l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 – 1903).
A la façana principal s'ubiquen dues portes, una és l'accés principal a l'edifici i l'altra donava accés al magatzem. Destaca la presència d'un sòcol recobert de lloses de pedra de formes irregulars.
Al pis superior de la façana del Passeig Nadal s'ubiquen, sense eix de simetria, dos balcons de diferents dimensions. Són de plataforma rectangular amb el frontal decorat amb ceràmica vidriada. Es tanquen amb barana de ferro forjat molt lleugera i estan suportats sobre mènsules esglaonades col•locades asimètricament per adaptar-se a la posició de les obertures del pis inferior. Aquests balcons acullen una i dues portes respectivament, totes elles culminades amb idèntica decoració a les de la planta baixa. El cos de la paret corresponent al segon pis llueix grans i abundants motius esgrafiats de caràcter neoclàssic que fan referència als premis i reconeixements que va rebre l'antic establiment dedicat al comerç d'importació i exportació de fruita i verdura.
A destacar els plafons esgrafiats que a manera de grans medallons figuren entre les obertures de la primera planta de l’edifici. En la façana del carrer Vidal i Ribas podem trobar la que es refereix a la data d’acabament de l’edifici: “Año”, “1916”. La tipografia mostra una gran llibertat compositiva pròpia del moment del Modernisme. També hi trobem un altre plafó circular en el que hi ha inscrit el següent: “Exposición Internacional. Reino de España Ciudad de Barcelona” amb l’escut de la ciutat de Barcelona inscrit en el centre. Potser, aquest, s’acompanyava d’un altre plafó que complementava la informació sobre el certàmen o el guardó que havia obtingut la Casa Raspall, però, en l’actualitat, només hi resta la forma circular al malmetres aquest.
Pel que fa a la façana principal, la que dóna al Passeig Nadal, la distribució dels plafons respon a una composició simètrica: en cadascun dels extrems el plafó pren la forma d’una medalla, en el de la dreta, on s’hi llegeix “Exposición Internacional. Barcelona 1912. Gran Premio” i, en el de l’esquerra, s’hi llegeix “Paris 1907”. Respecte als medallons centrals, ubicats entre els balcons, el de la dreta, hi figura la següent llegenda: “Concurso de Alimentación e Higiene”, “Paris 1907” i en la zona inferior “Medalla de Oro”. Encara hom pot percebre com dins els medallons hi ha representada una figura femenina vestida amb túnica i amb uns filacteris serpentejants i, en l’altre una corona de llorer serveix per encerclar “Hygiene et Industries y Rattachant. Exposition Internationale, Paris 1907”.
Els dos medallons situats més a l'esquerra hi figura com a lema central en la part superior: “Concurso Culinario” i en la part inferior “Paris 1907”. En un d'ells hi ha la representació d'un ambient industrial amb xemeneies fumejant i una figura femenina, estilitzada, i un peregrí; en l'altre medalló hi ha inscrit el següent. “Exposition Internationale de L'Union Philantrophique” “Culinaire, Alimentation, Hygiène” i la distinció de “Diploma de Honor”.
A la cresteria ondulant del límit superior de l'edifici, sobre un ràfec de maó vermell, trobem una segona tipologia d'esgrafiats que reprodueix garlandes i flors. Per sota del ràfec tornem a trobar una sanefa de ceràmica vidriada també de tons blaus i ocres i motius geomètrics
Tot aquest seguit d'elements decoratius situats en les façanes són clarament un signe distintiu que pretenia mostrar a tots els ciutadans, la importància i la rellevància obtinguda en els certàmens per la Casa Raspall a través de la participació i dels guardons obtinguts en les primeres dècades del segle XX.
La casa quan la retratava, m’enviava el missatge clar de que els dies de gloria s’havien perdut en la nit del temps.
Un relat de: Antonio Mora Vergés
Bonaventura Raspall – en sabeu el cognom matern ?, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’emai coneixercatalunya@gmail.com - , era un dels principals importadors i exportadors de fruites de Sant Feliu, especialitzat en bananes. L’empresa ja des de 1886 es dedicava a l’exportació, fet que li va permetre participar i obtenir una reconeixença en certàmens, tant de Barcelona com internacionals. Quan l’any 1915 encarregà la construcció de la seva casa a Gabriel Borrell Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944), ‘ el sabadellenc treballador ‘ , aquest tan sols dibuixà la volumetria de la casa, composta de planta baixa, planta pis i terrat a la catalana, amb les respectives obertures en les que hi domina la verticalitat.
La descripció tècnica ens dius : Casa cantonera de tres façanes, de grans dimensions, volumetria cúbica i amb terrat a la catalana. S'estructura en alçada en planta baixa i pis. La planta baixa presenta portes i finestres rectangulars coronades per rajoles de ceràmica vidriada de tonalitats blaves i ocres i motius geomètrics, a to amb la sanefa del mateix material i motius que horitzontalment recorre aquest cos de l'edifici a mitja alçada i que només es veu interrompuda al seu pas per portes i finestres. Aquests elements, que doten de color l'edifici des d'una estètica clarament modernista, van ser produïts a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat i dissenyats per l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 – 1903).
A la façana principal s'ubiquen dues portes, una és l'accés principal a l'edifici i l'altra donava accés al magatzem. Destaca la presència d'un sòcol recobert de lloses de pedra de formes irregulars.
Al pis superior de la façana del Passeig Nadal s'ubiquen, sense eix de simetria, dos balcons de diferents dimensions. Són de plataforma rectangular amb el frontal decorat amb ceràmica vidriada. Es tanquen amb barana de ferro forjat molt lleugera i estan suportats sobre mènsules esglaonades col•locades asimètricament per adaptar-se a la posició de les obertures del pis inferior. Aquests balcons acullen una i dues portes respectivament, totes elles culminades amb idèntica decoració a les de la planta baixa. El cos de la paret corresponent al segon pis llueix grans i abundants motius esgrafiats de caràcter neoclàssic que fan referència als premis i reconeixements que va rebre l'antic establiment dedicat al comerç d'importació i exportació de fruita i verdura.
A destacar els plafons esgrafiats que a manera de grans medallons figuren entre les obertures de la primera planta de l’edifici. En la façana del carrer Vidal i Ribas podem trobar la que es refereix a la data d’acabament de l’edifici: “Año”, “1916”. La tipografia mostra una gran llibertat compositiva pròpia del moment del Modernisme. També hi trobem un altre plafó circular en el que hi ha inscrit el següent: “Exposición Internacional. Reino de España Ciudad de Barcelona” amb l’escut de la ciutat de Barcelona inscrit en el centre. Potser, aquest, s’acompanyava d’un altre plafó que complementava la informació sobre el certàmen o el guardó que havia obtingut la Casa Raspall, però, en l’actualitat, només hi resta la forma circular al malmetres aquest.
Pel que fa a la façana principal, la que dóna al Passeig Nadal, la distribució dels plafons respon a una composició simètrica: en cadascun dels extrems el plafó pren la forma d’una medalla, en el de la dreta, on s’hi llegeix “Exposición Internacional. Barcelona 1912. Gran Premio” i, en el de l’esquerra, s’hi llegeix “Paris 1907”. Respecte als medallons centrals, ubicats entre els balcons, el de la dreta, hi figura la següent llegenda: “Concurso de Alimentación e Higiene”, “Paris 1907” i en la zona inferior “Medalla de Oro”. Encara hom pot percebre com dins els medallons hi ha representada una figura femenina vestida amb túnica i amb uns filacteris serpentejants i, en l’altre una corona de llorer serveix per encerclar “Hygiene et Industries y Rattachant. Exposition Internationale, Paris 1907”.
Els dos medallons situats més a l'esquerra hi figura com a lema central en la part superior: “Concurso Culinario” i en la part inferior “Paris 1907”. En un d'ells hi ha la representació d'un ambient industrial amb xemeneies fumejant i una figura femenina, estilitzada, i un peregrí; en l'altre medalló hi ha inscrit el següent. “Exposition Internationale de L'Union Philantrophique” “Culinaire, Alimentation, Hygiène” i la distinció de “Diploma de Honor”.
A la cresteria ondulant del límit superior de l'edifici, sobre un ràfec de maó vermell, trobem una segona tipologia d'esgrafiats que reprodueix garlandes i flors. Per sota del ràfec tornem a trobar una sanefa de ceràmica vidriada també de tons blaus i ocres i motius geomètrics
Tot aquest seguit d'elements decoratius situats en les façanes són clarament un signe distintiu que pretenia mostrar a tots els ciutadans, la importància i la rellevància obtinguda en els certàmens per la Casa Raspall a través de la participació i dels guardons obtinguts en les primeres dècades del segle XX.
La casa quan la retratava, m’enviava el missatge clar de que els dies de gloria s’havien perdut en la nit del temps.
Un relat de: Antonio Mora Vergés
dissabte, 1 de febrer del 2014
dimarts, 21 de gener del 2014
Los diez pueblos más altos de España
Día 20/01/2014 - 01.31h
Día 20/01/2014 - 01.31h
Hay sorpresas: los pueblos más altos no están en los Pirineos o en las Alpujarras. Ideas para un fin de semana por todo lo alto.
A pesar de lo que se crea, los pueblos mas altos de España no están ni en los Pirineos, ni en Granada (Trevélez ocupa el puesto decimosexto), sino en Teruel, que tiene los cuatro situados a mayor altura. O sea que Teruel existe, pero está muy alto. También los hay en Ávila (cuatro entre los diez con mayor altitud y que además tiene la capital más alta), Gerona, Guadalajara, Lérida o Huesca. Es difícil calcular la altitud porque una casa alejada puede ser considerada como perteneciente al pueblo, pero la medición se suele hacer en la plaza (en el caso de Trevélez, está en la parte baja). Estos son los diez que el Instituto Geográfico Nacional ha «premiado».
1.- Valdelinares, Teruel
MANEL ZAERA
MANEL ZAERA
1º.- VALDELINARES (TERUEL). 1.695 METROS
2º Griegos (Teruel) 1.601 m
JAIME LAHOZ
dijous, 16 de gener del 2014
Retrat de la Neida
Aquesta història és un concentrat de dues històries reals molt semblants entre elles. El nom és fictici.
-Què em dius de la Neida? Sembla que sempre està capficada, i això que tot li va bé i té feina.
-Si ho sabessis! La seva vida no és tan bona com creus. El seu caràcter seriós, la seva mirada confusa, és perquè ha tingut una vida molt dura.
-No ho sabia. I doncs?
La meva amiga va explicar-m’ho. La Neida era una bona noia com tantes, però la seva història era tota una novel·la. Vivia en un poblet de barraques disseminades on la subsistència dels habitants consistia a tenir cura d’algun bestiar o d’una escassa producció agrícola.
Era la gran de nou germans i, des dels onze anys o abans, va haver de fer de mare, criada, agricultora, pastora... Una vida de supervivència que, d’altra banda, és molt comuna en certes aldees de Sud-amèrica o Àfrica, fins i tot d’Àsia.
Ella no va poder anar a l’escola, però amb la seva feina va poder fer que els seus germans petits hi poguessin anar.
Als setze anys va ser mare, i la seva vida va continuar havent de treballar i cuidar el seu fill a més dels germans; va haver de deixar uns i altres i emigrà a un destí incert on trobar una feina que li reportés suficients guanys per pagar els seus deutes i els de la família, i per poder alimentar pares, germans i fill.
La Neida no ha pogut ser mai una nena, no ha pogut gaudir de ser una adolescent despreocupada, ni una jove feliç. Ara, a prop dels quaranta anys, és una àvia que ha viscut sempre per als altres, sense poder viure la seva vida. La vida li ha passat en un obrir i tancar d’ulls, ara ja ho ha viscut tot i no ha viscut res. El pas de nena a adulta va ser tant ràpid, i la seva vida tan intensa, que sembla que ja tingui vuitanta anys.
-No sabia res de la seva història – vaig dir jo-.
-Doncs és la història de moltes noies que, com ella, cerquen en altres països el que no poden trobar en el seu.
Imma Cauhé
Treball fet en el taller: Escriure en català en el més de novembre de 2013
“Narració amb un protagonista del nostre entorn, que contingui un diàleg i un narrador-testimoni”, proposta de treball d’octubre.
dissabte, 21 de desembre del 2013
Una història d'amor
I pensar que hi ha qui no creu en un amor de debó, pensant que s'acaba tot en poc temps.
75 anys, molts no arriben a viure'ls, i ells els han viscut junts i feliços.
dimarts, 10 de desembre del 2013
El jardí s'ha adormit
El jardí s’ha adormit sota la humida
vànova desfilada de la pluja
i ara deu somniar hores llunyanes
com les que jo revisc en contemplar-lo.
Ja no hi creix el lilà que perfumava
amb pinyes lila-tendre els meus capvespres
en què veia futurs irrealitzables…
aquells dies en què no sospitava
com arriba el dolor, tan de puntetes
que no ens sabem salvar del la punyida.
El xiprer ha crescut i s’ageganta
fosc i massís i aspre com la pena
sobre el cel gràvid de fina gotellada.
…Sempre plourà, a cada primavera,
i amarades, les flors, tot colltorçant-se
es vinclaran suaument sobre terra
on jo seré, vençuda i forastera,
tan lluny del meu jardí per sempre més…
Joana Raspall
Subscriure's a:
Missatges (Atom)