divendres, 19 de febrer de 2010

Records del meu pare




Records del meu pare.(1989-1975)
El meu pare va ser metge i ara vull anar anotant alguns records que tinc d’ell, després de 35 anys de la seva mort.


Visites domiciliaries.
A les visites als malalts, aconseguia treure importància a la malaltia que patien, ho feia donant importància a les coses de cada dia que més properament rodejaven al malalt, i per fi es concentrava amb la enfermetat i donava les indicacions i medicaments necessaris per alleugerir la malaltia que tingues el pacient.
El que és cert és que el meu pare tenia molt bon ull clínic, i sabia trobar el mal o trastorn que tenia el malalt, i per tant encertava i sabia sobre la seva manera de tractar-lo o curar-lo.
Els seus pacients, estaven molt contets amb ell, tot i que en un principi quant no el coneixien se'ls feia estrany el tracte envers ells i els semblava que no feia cas al malalt.
El meu pare comentava que els malalts estaven massa preocupats per els seus dolors o mals, i que se'ls havia de treure importància, per això quan anava a fer les visites domiciliàries, mai anava directament al malalt per parlar-li de la malaltia, començava parlant de coses com, d'aquell quadre de la paret, de la fotografia que havia en aquell marc o de la flaire que sortia de la cuina, de quin dinar més bo que estaven preparant, i quina bona cuinera, de les plantes que tinguessin a la casa, de les últimes notícies o novetats del poble, preguntava per la feina o estudis dels fills... en fi, sempre trobava un tema fora la malaltia per poder tranquil•litzar al malalt, així quant per fi li preguntava com es trobava i que li passava, el malalt estava més relaxat i tranquil i semblava que ja no fos tant greu la malaltia que patia.
Era llavors, quant atenia al malalt i li receptava el que fos necessari.

3 comentaris:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ai, Imma, no sé què se n'ha fet d'aquells metges vocacionals que, consideravem com de la família, que igual et curaven unes angines, que un mal de panxa i si calía també feien de psicòlegs i els podies explicar els problemes que tinguessis, perquè es preocupaven de la persona d'una manera integral, i de vegades el fet que t'escoltessin, t'estalviava més d'una "potinga"...A casa sovint comentem que se'ls troba a faltar.
Una abraçada,
M. Roser

Anònim ha dit...

Interesante página. El Dr. Cauhé fué un referente en la Edad de Oro de aquel Sant Feliu,agrícola, industrial y centro administrativo del Baix Llobregat. Persona entrañable y muy querida "arrelada" a la tierra y gran aficionado a la mecánica.En este sentido polifacético.
En otro orden de cosas me gustaria saber el influjo que tuvo en la obra de, su esposa, Joana Raspall.

Imma Cauhé ha dit...

Roser, tens raó, a vegades es troba a faltar aquests metges que sabien de tota la família, i et portaven un control de generacions a la vegada que eren uns amics.

Anònim. No sé quien eres pero por lo visto conoces bien a mi familia. Ya haré otra entrada hablando de mi padre como “mecánico”.
Referente a mi madre, ella misma comenta que mi padre siempre le dejó libertad para ser ella misma, creo que es lo mejor que pudo hacer para que ella pudiera dedicarse a lo que más le gustaba que era escribir.