divendres, 26 de juny del 2015

Escultures viatgeres Bruno Castellano


He descobert aquest escultor gràcies a la imatge d’una de les seves escultures que un company de relats en català Josep Vendrell Torres, va posar en un dels seus escrits.


Bruno Catalano. Moltes de les seves escultures es basen en personatges viatgers, pot ser que sigui per ser de Marsella ciutat viatgeres per excel·lència, on el seu port és un dels més transitats del Mediterrani.

El que m’ha captivat és aquesta visió de la figura, on el cos, el cor, els sentiments queden buits, sols deixa veure el rostre, amb el semblant preocupat, la mirada a l’horitzó, les cames que són els mitjà i la representació del caminar, del traslladar-se i la maleta, que és tot el que el viatger porta amb ell.
Tot viatger, sobretot si és emigrant, queda trencat, no hi és tot, aquests buits queden representats amb les escultures.
Aquí teniu la seva web per si voleu entrar-hi, podreu trobar vídeos de les seves obres.
 
http://brunocatalano.com/sculpture-bronze/bruno-catalano-news.php?n=espaceMvideo



 

imatges Flickr: medicis.gallery's Photostream

dilluns, 22 de juny del 2015

flors del jardí

Segons he pogut veure és un Lilium 'Matrix' una clase de "azucenas", és reprodueix per bulbs i n'he regalat a tot el veïnat. Tinc grocs a més d'aquests i blancs, però encara no han florit.









Gènere format per més de 100 espècies repartides per tot el món. És una planta bulbosa amb llamatives flors en alguns casos oloroses. (aquestes no).
Els colors ,és frequents són blanc, rosats, taronges, grocs, de diferents tons.

informació: http://jardineriaenmacetas.blogspot.com.es/2011_06_01_archive.html

Memòria històrica.

Es parla molt de la memòria històrica, però cada persona sols té memòria pel cantó que li interessa.

Avui m’he passejat per les restes de trinxeres que durant la guerra civil van fer servir un i altre bàndol. Per defendre què? Per atacar què? Durant uns llargs mesos un poblet de no més de 300 habitants van haver d’aguantar l’atac i el contra atac de les tropes, la entrada d’uns i fugida dels altres, això va passar varies vegades tres o quatre cops, ara els nacionals, ara els republicans o rojos.

Des d’aquestes trinxeres el dia 4 d’agost de 1938 ,els rojos varen bombardejar al poble de Griegos, després de tres dies de tirotejos, tota la gent va haver d’abandonar les seves cases que cremaven a causa del bombardeig i fugir deixant tota la seva vida enrere, alguns, 20 persones, van morir, varen quedar abandonats els cossos al costat de la carretera fins que al cap de uns tres dies varen tornar alguns dels habitants i soldats nacionals i varen poder enterrar aquells cossos o restes d’ells. Altres amb més sort van poder escapar per entre camps i boscos i arribar a pobles o ciutats on poder viure un temps.
En el poble hi havia persones amb idees d’un i altre bàndol, però eren persones civils, he conegut uns cunyats que varen lluitar a bàndols contraris, no crec ni que per idees, més bé pel lloc que tocava en el moment de ser quintats o llistats per anar a fer la guerra. Com tots els pobles de la serra els habitants sobretot homes joves estaven per diverses ciutats de la península treballant de jornalers, i segons es trobaven a l’esclatar la guerra allí van allistar-se.


El pitjor va ser que el poble es va dividir en aquella època i uns denunciaven a als altres, total per rés, o potser aprofitant que havien tingut algun problemes de terres o interessos oposats.
Ara mirant enrere, ara que les famílies del poble tornen a viure en cases refetes, ara que allò ja es veu lluny, queda una pregunta a l’aire. Valia la pena?
Avui m’he imaginat aquells joves allí dins la trinxera, que pensarien? Com viurien aquella situació? Alguns dels que van disparar potser havien estat al poble dies abans parlant amb la gent, compartint el menjar, l’aigua i sostre. Després encara se’n van fer amos i exigien que els donessin els ous, la llet, els cabrits i els vegetals que cultivaven per “la causa”. Quina causa? Em pregunto?
Tot el poble destrossat per les bombes, i derruït, es va tenir que tornar a refer, quasi ningú tenia la casa sencera, havien de guarir-se als pallers i corts, i poc a poc anar-se reunint els membres de la família que havien quedat separats a la fugida i s’havien anat a refugiar a diferents poblacions, alguns van trigar mesos o anys a tornar.Les cases poc a poc van anar tornant-se a construir, així com la vida dels seus habitants.

Avui és un poble tranquil, on encara la natura està salvatge, on podem veure conills, llebres, esquirols, cérvols, porcs senglars i altres animals, on existeixen fonts naturals i vegetació autòctona, on l’aire encara és pur i el cel estrellat és una visió espectacular.


El poble es veu al fons a l'esquerra de la foto.




fotos: Imma Cauhé

Es pot observar la vista que des de les trinxeres tenien sobre la carretera i el pla. Les trinxeres estan a uns 200 m per sobre el poble i els camins.
Actualment encara es pot distingir bé les parets de pedra de les trinxeres, encara que la fondaria ha estat tapada pel pas del temps, tenint en compte les neus i pluges que en aquest indret cauen al hivern i les geleres que es formen.

dimecres, 17 de juny del 2015

Gènere- sexe

Hi ha qui encara confon gènere amb sexe. Les persones i els animals tenen sexe, però les paraules tenen gènere. Sembla el mateix però no ho és, i això encara costa que fins persones amb estudis ho entenguin, i a vegades es cau en ridícul volen anar anomenant tots els noms i adjectius repetidament en els dos gèneres.
Avui (17-06-2015) a la radio en un programa de la ser, parlant de violència de sexe i masclisme, una professora que es veu és entesa i lluita pel no masclisme al seu institut, ha deixat caure: “Los adolescentes y adolescentas”. Per favor! M’ha recordat aquella ministra que deia “los jovenes y jovenas”.
Per què volem canviar el gènere de les paraules si aquestes parlen d’un sexe o de l’altre? Per l’us s’ha pactat que unes paraules o el seu plural sigui masculí o femení, per què ara donar-li voltes? Com diu per enriure-se’n un home professor de llengua que jo conec: “Que nadie me llame giripollas, yo exijo que me llamen giripollos”.
Crec que s’ha fet un gra massa de voler que tothom anomeni en masculí i seguit del femení una paraula que tota la vida dient-la sols amb masculí es sobreentén que inclou els dos sexes, o en algun cas com “giripollas” en femení.

El sexisme contra les dones no s’acabarà per que unes paraules en gènere masculí que inclouen els dos sexes les dissociem i tinguem que anomenar-les dos cops per remarcar el que ja està implícit, “que parlem dels dos sexes”.

dissabte, 6 de juny del 2015

L’ou com balla



Avui he tornat a passar per la plaça i he vist en el petit pati de la catedral, com cada any adornat amb flors el xorret d’aigua fa ballar l’ou.
Abans a sant Feliu el posaven a la carretera. (Al final hi ha una foto)
De petita m’intrigava aquest fet, com podia aguantar-se l’ou o la piloteta de ping-pong sobre aquell xorro d’aigua sense caure. I avui encara penso a qui se li hauria ocórrer aquesta cosa?
I per què precisament el dia de corpus?
He trobat aquestes explicacións:


fotos: Calaix de sastre, Joan Lorenzo

Sobre el origen y el significado de esta tradición (cuyo origen situamos en el siglo XVII seguramente traída por exiliados de la Guerra de Sucesión que habían permanecido en Austria)
En la Seo barcelonesa existe la tradición de "l'ou com balla" ("el huevo que baila"), similar a la que se da en otras latitudes  -países eslavos, por ejemplo- consistente en colocar un huevo (previamente vaciado) sobre un surtidor para que la presión del agua le impida caer. Se trata de una alusión al poder renovador del sol  -"el sol danza en los cielos"- que desde las alturas genera la frondosidad de la tierra. El huevo, situado en el Templete del claustro, baila sobre una fuente decorada con motivos vegetales entre los que destacan las cerezas. No es una tradición excesivamente antigua, apenas setecentista, y es probable que fuera traída a Barcelona por gentes que la habían visto en Austria (a donde fueron a parar muchos exiliados políticos de la Guerra de Sucesión

(c) Ernesto Milá - infokrisis - infokrisis@yahoo.es - http://infokrisis.blogia.com
.................

A la Viquipèdia s’explica així:

La interpretació més comuna és que l’ou representa l'hòstia consagrada i la forma de l'aigua el calze de la sang de Crist, en clara al·lusió a la festa catòlica del Corpus Christi. L'origen de la tradició sembla que fou la Catedral de Barcelona. Una de les teories més esteses de l'origen de la tradició el situa a Itàlia, on un frare dominic ho va veure en un petit poble, i quan es va traslladar a Barcelona proposà de fer-ho a la Catedral. Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar el 1440. Es dedueix d'una anotació dels llibres de contes de l’obreria de la seu que indica que el claustre de la Catedral de Barcelona va rebre l’encàrrec d’arranjar la capella per la diada de Corpus i, a més, s'hi registra el cost d’una partida d’ous per al brollador. Hi ha constància que un segle després, al segle XVI ja es feia cada any a la font del claustre de la Catedral de Barcelona. Se n'encarregaven els escolans, que després d'una llarga processó de quatre o cinc hores es menjaven l'ou, les cireres i la fruita amb què s'havia decorat.



I el perquè pot aguantar-se l'ou sobre l'aigua:

Efecte Coanda
Article principal: Efecte Coandă
L'explicació de per què s'aguanta l'ou com balla, ens la dóna l'efecte Coandă, encara que hi ha el principi de Bernoulli subjacent, que és la base per a poder aclarir el primer.
Suposem una superfície corba, per exemple una esfera, que és el cas de l'ou com balla (tal com està en la il·lustració). Si sobre ell es llença alguna cosa sòlida (arròs, per exemple), ambdós rebotaran en sentits contraris. L'ou, pel principi d'acció-reacció, tendirà a anar en el sentit en què l'ha empès l'arròs, i aquest rebotarà. Això es pot veure a la primera part de la il·lustració.
Si repetim aquesta experiència amb un fluid aquest, per la seva viscositat, tendirà a "enganxar-se" a la superfície corba. Ni el fluid ni la pilota rebotaran en la direcció oposada, el fluid seguirà la seva trajectòria, adaptant-se suaument a la superfície corba, i l'ou tendirà a anar cap a l'aigua que l'empeny. En el cas de l'ou com balla, l'aigua l'estira en totes direccions, abans de caure per l'acció de la gravetat i així el manté en equilibri.
........

A Sant Feliu posaven aquest ou davant de Cal Bausili, a la carretera aquí una foto

L'ou com balla davant de cal Bausili el dia de la processó del Corpus. Es veu l'aparador de la botiga també coneguda com de cal Llauner.
Al centre de la fotografia el tercer d'esquerra a dreta és Àngel Bausili.1947

Fot: ACBL