dissabte, 28 de gener del 2012

Te perdí en Sevilla

Se’m va ocórrer fer un poema per posar les fotografies d’una estada a Sevilla, és un poema humorístic que ha servit per fer el muntatge, no sabia si fer un power point o fer-ho en forma de pel•lícula, i per fi vaig optar per aquesta última opció. espero que agradi.




Andando por Sevilla
recorrí todo el parque
de María Luisa,
allí fui a encontrarte.

Yo busqué y miré
pero no te veía,
paseando te esperé
pero tu no venías.

Me fui a la Torre del oro
siguiendo el Guadalquivir
te buscaba por todo
sin ti no se vivir.

Miré en la Maestranza
y a la Catedral fui,
anduve por la plaza
y contigo no dí.

Subí en una calesa,
las calles pateé.
todas las callejuelas
de Santa Cruz pasé.


A la Giralda subí
para ver tu escondite
y desde allí te vi
y fue cuando grité:

- ¿Dónde estas amor mío?
que en Sevilla te perdí.
- Comiendo “pescaito”
en Triana me escondí.

 

dimarts, 24 de gener del 2012

Amor

Bolonia - fotografia Imma C.

Cuando descubres mi cuerpo
y mi alma tienes en vilo
entre suspiros y anhelos,
siento
tu amor en el mío.


Tu notas, que yo me entrego
en los momentos lascivos
entregado yo te veo,

en suspiros compartidos.

No es encuentro pasajero
tus labios entre los míos,
tu piel rozando mi cuerpo,
y por mucho tiempo unidos.


Nuestro amor es verdadero
yo te aseguro cariño
que el nuestro largo y eterno
nunca llegará al hastío.

diumenge, 15 de gener del 2012

Nit a la masia.




Allà esperant  l’escalfor
d’aquell vell escalfapanxes
recordant les nits alegres
que vivíem amb els pares,
cremant vells ceps de la vinya
i a les brases fent torrades,
botifarra i cansalada.
Els germans allà jugàvem:
penyores i jocs de taula,
en el foc que il·luminava
i miràvem flamarades.
No toquis els troncs encesos
i ves en compte amb les brases,
pensa que surten guspires
i et poden saltar a la cara!
Quines nits més amoroses...
Per distreure la mainada,
eren contes i joguines
i cançons desafinades.
Les flames de les espelmes
movent-se desesperades
en un moviment de va i ve
seguint la música ballen.
Arriba la negre nit,
tots cansats per la vetllada,
sense ni tele ni radio
ja s’ha adormit la canalla.

Imma Cauhé

foto masia de Can Torres, Gelida, casa familiar

dissabte, 14 de gener del 2012

El carreró dels miracles


He llegit “El carreró dels miracles”, una obra de Naguib Mahfur.
No havia llegit res d’ell, en principi he trobat interessant el fet de donar-nos a conèixer els veïns del carreró. Ens fa una descripció dels individus que viuen en aquest lloc, persones sense cap interès aparent, persones humils, podem dir uns qualsevol.
Ell treu suc d’aquestes persones, els oficis, els sentiments, les bones i males passions, i ens dona a conèixer una vida quotidiana en un temps determinat, que segur podríem trobar en molts carrerons de diferents ciutats, descrivint els costums, creences i cultura de la regió on passen els fets.
L’he trobat un llibre interessant sobretot per aquest fet, per relatar coses molt quotidianes sense interès aparent, al anar llegint-lo et fa pensar en les vides dels veïns que tens al teu carrer i adonar-te de que la vida més senzilla té les seves complicacions, problemes i maldecaps.

El llibre ha estat traduït per dos traductors, pel llenguatge valencians, Isaïes Minetto i Josep Franco.
He trobat que utilitzen paraules com “abellia” “muscle” i “amollar” que encara que si esta en el diccionari Valencià són paraules que no s’utilitzen actualment. Sobretot la paraula “muscle” que surt força cops, podrien haver-la intercalat amb “braç” “espatlla” “esquena”, ja que muscle pot ser entès com tots els muscles del cos.
M’han agradat les frases:
“fins quan la llum del dia els permetera distingir clarament entre el fil blanc i el fil negre” (pàg. 17)
“els seus peus el portares a qualsevol lloc, perquè no tenia ni casa ni destí, i es va perdre caminant en la fosca.” (pàg. 17)
“mirava per un badall de la porta” (pàg. 63)
“la fornera buscava la volta a l’animal del marit li parlava amb més dolçor i li feia l’aleta” (pàg.63)
M’ha cridat l’atenció, la manera de demostrar la ràbia i impotència, vàries vegades els personatges diuen: “l’escanyaria..., el mossegaria... ...fins a fer-se sang”

En resum, el llibre m’ha anat interessant a mida que anava llegint-lo, i no esperava el final dels protagonistes. Acaba l’historia com a començat, el carrer segueix amb els seus veïns, alguns nous, alguns els de sempre, les històries passen, però tot segueix igual. Així és la vida, mentre estem, donem importància a petites i grans coses, però la vida continua amb nosaltres i sense nosaltres, el carreró segueix amb nous veïns.

dimecres, 11 de gener del 2012

Tus ojos

Es esta tu mirada
me tiene enamorado,
suave luz, de tu iris
de color verde claro,
penetrando en mi alma
este cupido alado.
Cuando de noche duermo
y no estas a mi lado,
en mi sueño apareces 
y me estas contemplando.
Ya no puedo olvidarte
estoy muy desolado,
ya no está tu mirada,
de mi, te has alejado,
pero tus ojos verdes,
en mi, siguen clavados
y quieras o no quieras,
en mí estarán guardados.
Compartimos miradas,
besos apasionados,
has querido alejarte,
pero no lo has logrado.
en mí, tu ser entero
sin querer se ha entregado.
Aunque tu no lo sepas
y te hayas alejado,
volverás a mi vida.
Este mensaje dado
con tu mirada clara
esto me ha confirmado.


Imma Cauhé

dilluns, 9 de gener del 2012

Si el mon fos

Avui m'he topat amb aquest poema de Joana Raspall que fa temps va musicar Ricard Bertrán i va enviar-me'n la notícia. Després he trobat dos treballs fets per nens sobre el poema, aquí els poso perquè es puguin gaudir.


diumenge, 1 de gener del 2012



Som com floretes del camp
petites, insignificants,
però si no existírem,
però si no fórem,
tot el paisatge no seria el mateix,
la natura ens necessita.

Cada granet de sorra
no té importància,
però la duna del desert
no seria la mateixa
si en faltara un.

Imma Cauhé