dissabte, 14 de gener de 2012

El carreró dels miracles


He llegit “El carreró dels miracles”, una obra de Naguib Mahfur.
No havia llegit res d’ell, en principi he trobat interessant el fet de donar-nos a conèixer els veïns del carreró. Ens fa una descripció dels individus que viuen en aquest lloc, persones sense cap interès aparent, persones humils, podem dir uns qualsevol.
Ell treu suc d’aquestes persones, els oficis, els sentiments, les bones i males passions, i ens dona a conèixer una vida quotidiana en un temps determinat, que segur podríem trobar en molts carrerons de diferents ciutats, descrivint els costums, creences i cultura de la regió on passen els fets.
L’he trobat un llibre interessant sobretot per aquest fet, per relatar coses molt quotidianes sense interès aparent, al anar llegint-lo et fa pensar en les vides dels veïns que tens al teu carrer i adonar-te de que la vida més senzilla té les seves complicacions, problemes i maldecaps.

El llibre ha estat traduït per dos traductors, pel llenguatge valencians, Isaïes Minetto i Josep Franco.
He trobat que utilitzen paraules com “abellia” “muscle” i “amollar” que encara que si esta en el diccionari Valencià són paraules que no s’utilitzen actualment. Sobretot la paraula “muscle” que surt força cops, podrien haver-la intercalat amb “braç” “espatlla” “esquena”, ja que muscle pot ser entès com tots els muscles del cos.
M’han agradat les frases:
“fins quan la llum del dia els permetera distingir clarament entre el fil blanc i el fil negre” (pàg. 17)
“els seus peus el portares a qualsevol lloc, perquè no tenia ni casa ni destí, i es va perdre caminant en la fosca.” (pàg. 17)
“mirava per un badall de la porta” (pàg. 63)
“la fornera buscava la volta a l’animal del marit li parlava amb més dolçor i li feia l’aleta” (pàg.63)
M’ha cridat l’atenció, la manera de demostrar la ràbia i impotència, vàries vegades els personatges diuen: “l’escanyaria..., el mossegaria... ...fins a fer-se sang”

En resum, el llibre m’ha anat interessant a mida que anava llegint-lo, i no esperava el final dels protagonistes. Acaba l’historia com a començat, el carrer segueix amb els seus veïns, alguns nous, alguns els de sempre, les històries passen, però tot segueix igual. Així és la vida, mentre estem, donem importància a petites i grans coses, però la vida continua amb nosaltres i sense nosaltres, el carreró segueix amb nous veïns.

2 comentaris:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Imma em sembla que jo el vaig llegir en castellà i em va agradar molt, és un autor egipci oi?
A mi em sembla que això que dius de la paraula "muscle", no és ben bé així...
El muscle, és només l'espatlla...
El de tot el cos és el múscul...
Perdona, no et volia pas "enmendar la plana" que diuen els nostres veïns.
Petons i bona nit,
M. Roser

Imma Cauhé ha dit...

Segons el nou diccionari de la Llengua catalana, tens raó, però com per aquí es diu espatlla, a mi m'ha cridat l'atenció que sempre poses muscle, que jo no ho havia sentit dir mai.