dilluns, 22 de juny de 2015

Memòria històrica.

Es parla molt de la memòria històrica, però cada persona sols té memòria pel cantó que li interessa.

Avui m’he passejat per les restes de trinxeres que durant la guerra civil van fer servir un i altre bàndol. Per defendre què? Per atacar què? Durant uns llargs mesos un poblet de no més de 300 habitants van haver d’aguantar l’atac i el contra atac de les tropes, la entrada d’uns i fugida dels altres, això va passar varies vegades tres o quatre cops, ara els nacionals, ara els republicans o rojos.

Des d’aquestes trinxeres el dia 4 d’agost de 1938 ,els rojos varen bombardejar al poble de Griegos, després de tres dies de tirotejos, tota la gent va haver d’abandonar les seves cases que cremaven a causa del bombardeig i fugir deixant tota la seva vida enrere, alguns, 20 persones, van morir, varen quedar abandonats els cossos al costat de la carretera fins que al cap de uns tres dies varen tornar alguns dels habitants i soldats nacionals i varen poder enterrar aquells cossos o restes d’ells. Altres amb més sort van poder escapar per entre camps i boscos i arribar a pobles o ciutats on poder viure un temps.
En el poble hi havia persones amb idees d’un i altre bàndol, però eren persones civils, he conegut uns cunyats que varen lluitar a bàndols contraris, no crec ni que per idees, més bé pel lloc que tocava en el moment de ser quintats o llistats per anar a fer la guerra. Com tots els pobles de la serra els habitants sobretot homes joves estaven per diverses ciutats de la península treballant de jornalers, i segons es trobaven a l’esclatar la guerra allí van allistar-se.


El pitjor va ser que el poble es va dividir en aquella època i uns denunciaven a als altres, total per rés, o potser aprofitant que havien tingut algun problemes de terres o interessos oposats.
Ara mirant enrere, ara que les famílies del poble tornen a viure en cases refetes, ara que allò ja es veu lluny, queda una pregunta a l’aire. Valia la pena?
Avui m’he imaginat aquells joves allí dins la trinxera, que pensarien? Com viurien aquella situació? Alguns dels que van disparar potser havien estat al poble dies abans parlant amb la gent, compartint el menjar, l’aigua i sostre. Després encara se’n van fer amos i exigien que els donessin els ous, la llet, els cabrits i els vegetals que cultivaven per “la causa”. Quina causa? Em pregunto?
Tot el poble destrossat per les bombes, i derruït, es va tenir que tornar a refer, quasi ningú tenia la casa sencera, havien de guarir-se als pallers i corts, i poc a poc anar-se reunint els membres de la família que havien quedat separats a la fugida i s’havien anat a refugiar a diferents poblacions, alguns van trigar mesos o anys a tornar.Les cases poc a poc van anar tornant-se a construir, així com la vida dels seus habitants.

Avui és un poble tranquil, on encara la natura està salvatge, on podem veure conills, llebres, esquirols, cérvols, porcs senglars i altres animals, on existeixen fonts naturals i vegetació autòctona, on l’aire encara és pur i el cel estrellat és una visió espectacular.


El poble es veu al fons a l'esquerra de la foto.




fotos: Imma Cauhé

Es pot observar la vista que des de les trinxeres tenien sobre la carretera i el pla. Les trinxeres estan a uns 200 m per sobre el poble i els camins.
Actualment encara es pot distingir bé les parets de pedra de les trinxeres, encara que la fondaria ha estat tapada pel pas del temps, tenint en compte les neus i pluges que en aquest indret cauen al hivern i les geleres que es formen.

1 comentari:

M. Roser ha dit...

Una pena Imma, i tens raó molt dels soldats lluitaven en el bàndol que els tocava segons el lloc on vivien...I no hi ha res més trist, que una guerra entre germans!
Petonets Imma.