El jardí s’ha adormit sota la humida
vànova desfilada de la pluja
i ara deu somniar hores llunyanes
com les que jo revisc en contemplar-lo.
Ja no hi creix el lilà que perfumava
amb pinyes lila-tendre els meus capvespres
en què veia futurs irrealitzables…
aquells dies en què no sospitava
com arriba el dolor, tan de puntetes
que no ens sabem salvar del la punyida.
El xiprer ha crescut i s’ageganta
fosc i massís i aspre com la pena
sobre el cel gràvid de fina gotellada.
…Sempre plourà, a cada primavera,
i amarades, les flors, tot colltorçant-se
es vinclaran suaument sobre terra
on jo seré, vençuda i forastera,
tan lluny del meu jardí per sempre més…
Joana Raspall
1 comentari:
Imma, un poema preciós que ens deixes de record de la Joana. Gràcies.
Segur que al jardí sempre i floriran les roses!
Petonets.
Publica un comentari a l'entrada