dimarts, 27 de novembre de 2012

Records del meu pare.(1989-1975) 2ª part.







Fa 37 anys de la mort del meu pare, Antonio Cauhé Huguet, i vull fer-li un recordatori, ja
al febrer del 2010 vaig fer una pinzellada d'ell:

Sempre que penso en el meu pare el recordo assegut a la butaca llegint el diari, lloc on els últims anys passava moltes estones. Força temps després de la seva mort cada cop que entrava al menjador, els ulls anaven fins aquell racó on ell estava, i semblava que encara hagués de veure’l.
Era un home tranquil, mai es posava en rés, si bé quant havia de resoldre algun problema s’ho agafada seriosament i prenia les mesures oportunes.
No li agradava que li fessin fotografies, és per això que en guardem ben poques. No li agradava aparentar ni anar a actes socials.
Com era el metge titular, cap de sanitat i forense del poble, li corresponia  atendre als accidents, als suïcidis, a la tallada dels quintos.... tenia també d’assistir a les processons, inauguracions, etc. convocades per l’Ajuntament ja que era costum que a la presidència estes formada per l’Alcalde junt els regidors, el rector, el metge, el jutge i alguna que altre autoritat.
El meu pare sempre hi assistia com obligació que hi tenia, sempre renegant es preparava per assistir a l’acte imposat, i sempre s’escapolia tant aviat com podia, per això a l’hora de fer la fotografia, entre que no li agradaven els retrats ni intervindre en els actes, quasi mai ell hi era.
Ell sempre feia les seves obligacions, però mai s’excedia amb compliments. Recordo que a les processons, com normalment sortien de l’Ajuntament o de l’església (ara catedral)  i anaven pels carrers del voltant, tot just passaven per davant de la porta de casa dissimuladament sortia d'ella i entrava  casa, aquí s’acabava la seva processó.
A ell no li importava rés caure bé o malament a les persones que estaven al seu voltant, feia el que volia i quan volia, era amic dels més pobres i desarrelats, i en canvi li venia gran vestir-se de gala i anar amb les autoritats als diferents actes que pel seu càrrec havia d'estar present.

Mai va voler ser centre de mira, sempre intentava passar desapercebut, tothom el coneixia degut a la seva professió, però parlava amb la gent com si fos la persona més senzilla del món, no li importava que d’interlocutor fos el més ric o el més pobre, o el més famós o el més desgraciat, en tothom confraternitzava.
El meu pare era molt bromista, li agradava fer bromes a tothom i a vegades en les ocasions menys oportunes. A vegades comprava articles de broma com sucres amb mosca, bombes fètides, aranyes o escarabats de plàstics i coses semblants. En una situació seriosa normal, com pot ser un dinar, col·locava un d’aquests articles de broma, sense importar-li si la persona a que anava dirigit podria pendre-ho malament.
Era així de senzill i sense cap mala fe.

3 comentaris:

M. Roser ha dit...

Pel que expliques el teu pare era una persona entranyable i m'ha fet gràcia el seu sentit e l'humor...
Jo que vaig viure sola amb el meu, ja feia temps que s'havia mort i encara em semblava veure'l assegut al seu raconet del sofà o sentir-lo com si obrís o tanqués el llum ...
Petons.

M. Antònia ha dit...

Ara he llegit aquest post. Tantes i tantes coses recordo... Encara que els aniversaris, com dates que són, no els recordo. Sempre he de mirar on els tinc anotats. Sembla mentida que faci tants anys.
Bons records i molts altres que podria afegir. Un del què sempre he estat orgullosa es que mai feia el què feia per diners. Senzillament no se'n recordava de cobrar moltes visites que feia.

Imma Cauhé ha dit...

Si Roser, tothom que el coneixia té bons records d'ell.
Mª Antonia, anota tu també els records, és un bon exercici.