dilluns, 21 de novembre de 2011

2 ª i última part conte: Presó daurada

No estaven massa temps, tornaven a sortir de seguit, quant a penes havien acabat de dinar. Jo altre cop em quedava sol esperant-los, aquesta hora preferia tombar-me a la butaca més còmode i fer la migdiada. Passat unes hores, tornaven tots, aquesta vegada més relaxats, ja no corrien tant, estaven més per a mi, algunes vegades jugaven tirant-me la pilota, em raspallaven, m’acariciaven... fins i tot deixaven que m’asseies a la falda... Llavors jo estava acompanyat i sentia un gran benestar, si em cansava d’estar a prop d’ells, em retirava al meu racó preferit i ningú em molestava. El que em costa d’entendre és el perquè a vegades veia uns comportaments diferents a aquesta més o menys monòtona vida, alguns dies començava a notar uns intens anar i venir diferents als de sempre i els meus companys desapareixien durant tot un dia o fins i tot dos o tres dies, llavors jo em quedava sol, i el temps se’m feia molt llarg. Si aquesta situació de solitud s’allargava, venia algun intrús un cop al dia, em posava menjar i aigua i marxava. A questes situacions no m’agradaven perquè no les podia controlar.

Quan per fi arribaven els de casa, jo els castigava, no els feia cas i amb mostrava indiferent a la seva presència, estava així uns dies, però la veritat, crec que patia més jo que ells, per això sempre acabava desistint d’aquesta conducte i la veritat es que cada vegada actuo menys d’aquesta manera. Aquesta situació d’abandó, pesava dos o tres vegades l’any. Jo després d’alguns anys, ja sabia quant arribava el moment, a la casa es produïa més moviment de l’habitual, era com un trasbals, anaven amunt i avall, hi havia moviment de maletes, bosses... les arrengleraven a prop del vestíbul. El que no m’agradava era una caixa de color blau, de plàstic amb una reixa, on dins hi havia un coixí i una tovallola, jo, després d’algunes experiències repetides, ja sabia que aquell era el meu seient de viatge. Un viatge llarg, que no m’agradava massa, però que per molt que protestes, que m’amagués o intentés qualsevol treta, no aconseguia lliurar-me, per això amb el temps, sols faig algun miol i ja no ofereixo cap resistència, després de tot, sabia que era millor així, si no, havia d’estar-me dies i dies sol a casa, a més també sabia que on em portaven era millor, allà tenia més llibertat, més lloc per córrer i més coses per descobrir, tant de plantes com d’animals, ja que hi havia un jardí ple de possibilitats que no tenia en el pis, era per això que quan tocava aquell llarg viatge, em resignava. No m’agradava viatjar, algun cop protestava, sobretot quant hi havia corbes feia sentir el meu miol de protesta, però sabia que no aconseguiria res, fins que no arribéssim al destí, no podria sortir d’aquella gàbia. Tot això passa un any rere l’altre, i ja són 12 els que visc. No sé d’una altre manera de viure, i sé que dins la meva esclavitud, visc millor que molts animals de la meva espècie. sempre he tingut menjar, beure, carícies, no he estat mai malalt i no he necessitat res que no estes al meu abast.

Una vegada vaig voler alliberar-me d’aquella presó, però vaig comprendre que no estava preparat. Una nit vaig veure la porta oberta a un mon desconegut i vaig sortir al carrer disposat a no tornar a casa. Era una nit fosca, anava amb cautela, mig amagat sota els cotxes aparcats vora la vorera, anava avançant, descobrint el mon, vaig allunyar-me, sentia que em cridaven, però no vaig fer cas i seguia el camí a tot allò desconegut, volia llibertat. Aquella nit va ser la pitjor de la meva vida, sentia sorolls desconeguts, vaig sentir i veure altres animals. Uns gats m’observaven, però al revés del que esperava, no em van donar la benvinguda, si no a la contra, em miraven com un enemic, amb van bufar i van apropar-se amb males intencions, jo vaig començar a córrer, em perseguien sense pausa, fins i tot alguna esgarrapada vaig notar, a la fi vaig despistar-los, a penes vaig poder recuperar la respiració, un gos venia a tot córrer cap a mi, crec que volia jugar amb mi de la manera que jo jugava amb les sargantanes i les llagostes que podia trobar al jardí. No tenia gaire temps, i com ànima que porta el diable vaig corre tant com pudia, no trobava on amagar-me, m’estava atrapant.. En un revolt, em va sorprendre i em va clavar les dents a l’esquena, per sort vaig ser ràpid i vaig poder escapolir-me. Vaig trobar un cotxe, sense pensar-ho vaig pujar per les rodes i em vaig instal•lar al seu motor. Vaig quedar-me quiet, la respiració anava a cent, sentia bategar el cor com si fos un tambor. Poc a poc vaig anar calmant-me, i vaig saber que el gos s’havia cansat d’esperar i s’havia allunyat, per si de cas, jo encara vaig estar una bona estona en el meu refugi. Per fi va fer-se de dia. Lentament, amb tota precaució vaig abandonar el motor del cotxe, la esquena em feia mal, vaig orientar-me i vaig decidir tornar a casa, buscava aventures i per Déu que les havia trobat, però no estava preparat per viure en aquest mon de llibertat. El meu pel blanc com la neu, ara estava emmascarat pel greix del motor, la brutícia de les rodes, la suor, la sang de la ferida... Vaig esperar amagat sota el cotxe més proper a la porta de casa. Al veure que l’obrien, no vaig pensar-m’ho dos cops i vaig córrer a dins d’aquella presó, la meva presó daurada. Mai hauria pensat que desitgés tant estar tancat dins d’aquella casa. Tothom em va rebre amb alegria, van curar les meves ferides, van rentar-me, van mimar-me com acostumaven a fer durant tota la vida anterior. Quina felicitat, tot tornava a ser com abans, però, no penseu que aquella aventura va quedar aviat oblidada, avui, després de tants anys, quan veig la porta oberta, trec el cap, miro a una i altra banda, somio amb la llibertat, però dono mitja volta i torno a la meva presó daurada ja que és l’únic lloc que domino i on sóc el rei.

2 comentaris:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Imma ja he llegit aquest relat preciós i el que són les coses, el gat prefereix la seguretat dels barrots daurats, encara que això representi una manca de llibertat, a viure aventures que com ja va comprovar, només li van dur maldecaps.
I com es diu aquesta preciositat?
Una abraçada,
M. Roser

Imma Cauhé ha dit...

Hola, es deia Faty, va morir aquesta primavera, el relat el vaig escriure l'estiu passat. Havia estat 14 anys a casa.